MÉS QUE HIMNES, XARXES de Mercè Cabanas

A la revista d'Omnium Cultural d'aquesta primavera hi trobem aquest article de la Mercè Cabanas.
Mèxic i, més concretament, el seu Distrito Federal, ha estat durant anys terra d’acollida de molts catalans. L’empremta continua sent ben viva: la petjada que van deixar els exiliats republicans té el seu relleu en les noves generacions de catalans que hi han anat a fer vida, negoci o postgraus... I és que, a l’altra banda de l’atlàntic, la presència catalana és forta, hi té arrels: Catalunya i Mèxic són dos països amics.

Cada dilluns a l’escola es canta l’himne mexicà, musicat per un fill de Sant Joan de les Abadesses, Jaume Nunó, qui l’any 1854 rebé l’encàrrec del president de torn. Al segle XIX les relacions mexicanocatalanes creixeren, molts hi triomfaren: eren els anomenats barcelonins dedicats sobretot al teixit. El món del gran comerç n’és ple, de cognoms catalans: Martí, Mundet, Bonafont.
D’altres s’hi afegiren el segle XX i un dels fills, Lorenzo Servitje Sendra, nascut el 1918, fundador de Bimbo, és considerat un dels “amos” del país.
Quan obres el diari fa il·lusió trobar el gentilici català en positiu. Lluny queden els anys de l’exili republicà, que tants intel·lectuals, professionals i treballadors aportà a Mèxic per la generosa acollida del president Lázaro Cárdenas.
O el 1954 quan s’hi escollí el president de la Generalitat, Josep Tarradellas. Eren presentats com “los que llegaron después”, segons afirmava Pere Calders en diàleg amb Joan Oliver. Hi anaven a sobreviure i enyorar-se, com retrata Jordi Soler (Veracruz, 1963) a L’última hora de l’últim dia.
Catalunya és una regió espanyola. Així la presenta el diari Reforma en ser la convidada d’honor del proper Festival Internacional Cervantino de Guanajuato. En vuit mesos l’única vegada que el català ha obert una de les seves pàgines era per tractar l’ignominiós “racista catalán”. En canvi del reconegut dramaturg català Ricard Salvat, que els mateixos dies feia la lliçó magistral del Festival de Zacatecas, res se’n diu. Però les samarretes del Barça són omnipresents.
Què passa? Els que porten mitja vida al DF et donen noms i més noms de prestigi. En l’art, les germanes Pecanins; en l’arquitectura, el director d’Arquine, Miquel Adrià; en edicions científiques, Ramon Reverté; en documental, el director del Festival del DF, Pau Montagud… i de reconegudíssims com Ramon Xirau, filòsof i poeta (Barcelona, 1924), el primer no nascut al país que va entrar al Colegio Nacional, o Roger Bartra Murià, (DF, 1942), antropòleg i sociòleg.
En política, el mexicà de més nivell que parla català deu ser l’ambaixador als EUA, Arturo Sarukhan Casamitjana. Queda pendent la representació més reconeguda en una metròpoli com el DF, la gastronòmica, tot i promotors com el xef Joan Bagur. I manca un eix vertebrador dels interessos socials, acadèmics, culturals o econòmics entre Catalunya i Mèxic.
Històricament ha complert amb escreix aquesta funció l’Orfeó Català, fundat el 1906, amb un bell edifici de propietat al centre des de 1973 i 400 famílies associades de forta arrel. Les altes d’ara, però, són més per aconseguir una beca de la Generalitat per cursar postgraus o doctorats als que fa més de dos anys que són socis de Casals a l’estranger o per estudiar català. Hi ha 130 alumnes i és el centre de l’exterior que més en presenta als exàmens del Ramon Llull.
Les universitats catalanes vetllen el potencial del DF, amb una àrea metropolitana de més de 20 milions d’habitants molt joves i un nivell de riquesa altíssim i desigual. La UOC hi té una activa seu al passeig de Reforma; la UPC hi farà
postgraus d’arquitectura, just quan la capital catalana és una de les sis ciutats escollides per emmirallar-se amb vista a fundar les ciutats del bicentenari a l’Estat de Mèxic. La UAB, amb el Centre d’Estudis Europeus, té convenis amb l’ITAM.
I Barcelona surt en les enquestes comparatives més que Madrid. Algunes amb resultats
tan increïbles com que pateix una contaminació superior a la del DF.
També hi ha grans empreses de serveis, amb Gas Natural al davant. I desenes d’enginyers catalans encapçalen empreses alemanyes, suïsses o franceses. Marques de consum, des de Tous –amb 15 punts de venda només a la capital–fins a La Piara, passant per Seat troben mercat.
Però en una ciutat que per a l’escriptora i directora de Fet a Mèxic, Lolita Bosch (Barcelona, 1970), “té fama de canviar tan de pressa que sempre t’hi trobes perdut”, falta una bona via per enfortir les relacions entre dos països que, tan diferents, històricament s’han atret tant.